Autofiktion. Fronteres trencades entre art i realitat.

Autoficció -Autofiktion

 

Fronteres trencades entre art i realitat.

 

Imagineu-vos que escriviu una història curta, o un poema sobre vosaltres mateixos. Llavors, de què escriuríeu? I, on és el límit del que es pot escriure? Treballar amb l'autoficció, és tot un challenge, un gènere literari, on ficció i realitat es barregen.  

Autoficció -Autofiktion

El gènere d'autoficció va ser utilitzat per primera vegada a l'obra: Fils (1977) pel francès Serge Doubrovsky es.wikipedia.org/wiki/Serge_Doubrovsky i, com el seu nom indica, es caracteritza per combinar el fictici i l'autobiogràfic. Aquesta recopilació va ser inèdita el 1977, quan en aquella època hi havia una tradició en els cercles literaris de seguir la línia divisòria entre autobiografia i ficció d'en Philippe Lejeune. Des de llavors, ens hem ofegat en l’autoficció i, per tant, ja no és nou ni inaudit barrejar ficció i autobiografia. D’altra banda, s’ha tornat força habitual. Tot i que, l’autoficció, és un gènere molt comú actualment, no vol dir que s’hagi tornat menys problemàtic. Avui, i, anys després, encara crea un gran enrenou entre lectors i crítics quan la ficció i la realitat es barregen.

Regles del joc

Inspiració i frustració (autoficció nòrdica)

No és, de cap manera, una casualitat que hi hagi la tradició de separar l’espai de la realitat i l’espai de la ficció. Aquesta separació té diversos propòsits.

En primer lloc, ajuda tant el lector com l’autor a formar una imatge clara del que es pot determinar com a art. L’art es defineix i es determina, d’acord amb la tradició, en la trobada amb allò que limita amb l’art, cosa que significa que l’art s’ha de delimitar en un marc que difereix decisivament del que es troba fora del marc. Allò que hi ha al marc i allò que està fora del marc ha de diferir necessàriament entre si, per exemple mitjançant els termes ficció versus realitat. Això, és necessari perquè l’art mantingui la seva subsistència? Ha de ser l'art necessàriament fictici i decisivament diferent de la realitat que gira al voltant de l'art?

En segon lloc, aquesta separació sembla ser una necessitat buscada pel lector. El lector insisteix en obtenir més claredat sobre si una obra determinada reflecteix la realitat o es pot descriure com a pura ficció. Aquesta necessitat de certesa està relacionada amb el fet que el lector ha de tenir clara la relació que ha d’establir amb l’obra i, per tant, què s’ha d’invertir en l’obra?

La lectura, es pot considerar com una aliança "inofensiva" i imaginativa en què tant el lector com l’autor en un cobejós acte de reflexió es poden redimir; precisament, perquè la premissa és/era? que el que es llegeix i s’escriu és només ficció? I amb l'aparició del genere literari: Autoficció, el lector s’ha de preparar per adoptar una posició moral i distant en la trobada amb una vida realment viscuda!? Hauria, el lector, d’actuar com a co-jugador o observador, participant? És la realitat molt o poc interessant?

L’autoficció se situa entre l’autobiografia tradicional i la novel·la. El material de les novel·les està extret de la vida quotidiana i la vida privada és una part important de bona part de la nova literatura. En Karl Ove Knausgård L'Estel de l'Alba. Llibres del nord enllà s'inspira en l'obra mestra d'en Marcel Proust À la recherche du temps perdu, on el personatge principal, també, es diu Marcel. En l'autoficció, el protagonista de l’obra sol compartir el nom amb la persona de la realitat i la novel·la sol descriure un període de la vida de l’autor. Hi ha un joc entre identitat i realitat, qui és qui? i les descripcions a les novel·les corresponen a la realitat i, cóm?

Helsingør Biblioteket khelsbib.dk

L’autoficció es va estendre per primera vegada als països nòrdics amb el Knausgård i els seus llibres Min Kamp (La Meva Lluita), que van donar un impuls al gènere, i el va fer popular. Potser perquè l’autoficció proporciona un terreny fèrtil per a diferents anàlisis i especulacions. En qualsevol cas, l’autoficció és un dels gèneres més debatuts i dels que es parla més, els últims anys, als mitjans. Quan és una autoficció i quan no? Els límits es difuminen i hi es troben innombrables exemples de novel·les que que es mouen entre la ficció i la realitat. Per exemple: La Vigdis Hjort, amb la seva novel·la Arv og miljø  (Herència i ambient), llibre que recentment he deborat, es podria dir, i que, m'ha tocat! i, amb De urolige (Els inquiets) de la Linn Ullmann, van, i, continuen creant debat. 

Linn Ullmann (Els Inquiets)

L’autoficció tracta, bàsicament, de persones vives i esdeveniments reals. Si heu de definir el gènere amb precisió, és una novel·la on hi ha particularitats entre l'autor, el narrador i els personatges principals. Això vol dir que una novel·la d’autoficció pot ser molt autobiogràfica o/i alhora molt fictícia; això, significa, que moltes de les obres que s'anomenem d'autoficció, en realitat, no ho són en absolut.

El autors de les novel·les d'autoficció repeteixen, com un mantra: "El meu art és més important que jo mateix!" I com es detecta una obra d’autoficció? És un gènere mixt, o un híbrid?, on ficció i realitat es barregen, on? apareixen, els dilemes ètics, quan un escriu sobre un mateix i els altres. 

Vigdis Hjort (L'Herència)

A Noruega, saben alguna cosa especial sobre literatura i, a Dinamarca els lectors la devoren/em, els encanta la ficció i l'autoficció, sobretot, la noruega. Els prestataris i els lectors fan cua a les biblioteques per demanar prestat les darreres novel·les noruegues i, a les llibreries, les prestatgeries es buiden ràpidament. Perquè hi ha molts bons títols procedents de Noruega, d’alta qualitat. Però, per què hi ha tants bons escriptors al país veí i per què continuen apareixent nous talents?

A l'article: "Darrere de la literatura noruega", l'Oliver Møystad, parla del pla especial de suport (económic, i de promoció) i l'acord de contractació a Noruega, que al seu parer (i al meu, també) té una gran part del crèdit per la qualitat de la literatura publicada a Noruega. El professor Peter Stein Larsen presenta a l'article "Híbrids autobiogràfics", tres obres mestres de l’excel·lent literatura contemporània noruega, on aprofundeix en el que fa que la literatura noruega sigui tan excel·lent. Per descomptat, Noruega també té el seu propi festival del llibre, el Norwegian Literature Festival litteraturfestival.no/en/about-the-festival.

Oktoberbarn (Linda Boström knausgård)

També, veiem els autors noruecs en el punt de mira quan el gran festival internacional de literatura LiteratureXchange litx.dk arrenca a Aarhus cada any al Juny (exceptuant enguany, ja sabeu...). Per exemple a l'ùltim LiteratureXchange d'Århus van acudir, els autors, en Johan Harstad, en Per Petterson es.wikipedia.org/wiki/Per_Petterson i la Linn Ullmann, juntament, amb diversos altres grans noms internacionals. També, al NORD - Festival de literatura nòrdica helsbib.dk/NORD, que des de Elsinore, invita noms com són la Vigdis Hjorth (Er mor død) i en Lars Saabye Christensen, o altres escriptors re-coneguts. Llegiu més informació sobre el festival a nordfestival.dk o, a eReolen.dk, on es poden trobar inspiració per a títols noruecs que es poden llegir o escoltar.  

NORD és un festival que té com a objectiu fer visible la diversitat nòrdica i el parentiu nòrdic mitjançant un enfocament literari

helsingoer.ddbcms.dk/node/373

L’autoficció planteja, per tant, la qüestió de si les concessions fetes en nom de la ficció poden tenir conseqüències legals per als implicats (el llibre de la Vigdis Hjort, arv og miljø, va moure i remoure polemica, tan al nucli familiar de l'autora, com a tota Noruega). Una altra qüestió que sorgeix a la continuació del gènere és la naturalesa poc ètica d’utilitzar les històries de vida d’altres persones com a trama en una novel·la.

L’autoficció juga, doncs, amb la curiositat i les nocions de l’autor que hi ha darrere de la identitat i les similituds de l’obra amb el personatge principal i/o el narrador. Alguns creuen que tota la literatura és autoficció, ja que un autor sempre es basarà en la seva història personal en una producció de ficció, mentre que el professor de literatura, en Hans Hauge, distingeix entre autoficció i ficció.

Ficció i/o llibertat; pot ser difícil, com a lector, ignorar el contingut autobiogràfic i no vincular el contingut de les novel·les amb la identitat i la vida de l'autor. Tanmateix, també, es podria capgirar el tema i dir que s’hauria de plantejar deixar de banda la idea que no s’hauria d’enllaçar autor i contingut i, més aviat, mirar com un lector (potser sempre) ho fa de totes maneres. Per descomptat, la nostra lectura, de novel·les, pot estar motivada per una curiositat bàsica, per saber si els esdeveniments, són certs o no. És una força motriu totalment legítima en la lectura de textos ficticis que fan servir o coquetegen amb l’autobiogràfic. Però, si volem fer-ne una lectura, matisada, ens hauríem d’inclinar més cap a la qüestió del perquè i de cóm el text utilitza l’autobiogràfic, com a part de la seva afirmació literària.

Autobiografies, memòries, diaris i col·leccions de cartes són alguns dels gèneres que, com l’autoficció, es troben a la frontera entre la fantasia i el fet. Per exemple: la trilogia de l'autor noruec, en Tomas Espedal en.wikipedia.org/wiki/Tomas_Espedal "Biografia, Diari, Cartes" (1999, 2003, 2005) tracta sobre el dolor, l'escriptura i l'amor, escrits, en una prosa lírica, que apareix, com una mena de teràpia. Igual que en Knausgård, l'Espedal assigna un lloc central a les descripcions de la vida quotidiana i a les seves rutines banals i trivials.

 

L’autoficció s’ha estès especialment, a Dinamarca, després del canvi de mil·lenni; però, des de que la Leonora Christina Ulfeldt es.wikipedia.org/wiki/Leonora_Christina_Ulfeldt va escriure "Jammersminde" a finals del segle XVII, la història personal ha tingut veu en la literatura danesa. A França, alguns escriptors escriuen ara l’anomenada “exo-ficció”, que com a protesta contra l’autoficció tracta d’una persona diferent de l’autor.