Greta Thunberg

Greta. I have a green dream!

Greta Thunberg. Foto: Fredik Sandberg

M'encanta la Greta Thunberg! Per a mi, ella compleix el mateix ideal que qualsevol ciutadá liberal, que actuï, políticament. La nostra crisi climàtica no pot ser resolta per les nostres institucions, diu la Greta! Potser a la llarga, però, ara mateix, els estats són massa burocràtics i, només, poques empreses, s’enfronten adequadament a la crisi climàtica. Així doncs, la mateixa Greta Thunberg surt al carrer per resoldre els problemes, armada amb fets i llibertat d’expressió. Ella, no culpa als que segueixen nombrant els tòpics que embolten als detractors de la teoria sobre el canvi climàtic, sap que deu ser difícil, de vegades, estar en la seva posició. Ella, només, actua amb un "rugit" èxit global. Llavors, per què no és aclamada pels liberals?

 

Greta Thunberg. Feta d'una altra pasta?

D’una banda, hi ha les principals raons polítiques: els liberals han minimitzat durant dècades el problema del canvi climàtic i, a més, la qüestió de la regulació del mercat sempre és controvertida. Però, el problema és més gran que això. Els liberals moderns s’han lligat les mans i els peus i es troben en una mena de xarxa identitària-política. Una xarxa on el seu ideal de ciutadà liberal ha estat despolititzat fins a tal punt que la Greta Thunberg no hi cap!

 

Greta. Politisk aktivist

 

Per a què volem aquest ciutadà liberal ideal? Sí, el liberal vol una societat civil reforçada; però, i, si aquests, que l'integren, s’atreveixen a pensar massa? Al cap i a la fi, la política d’integració (de tot tipus), poques vegades, és la dels liberals. Però, si el ciutadà vol un millor benestar? No és prou liberal, ja que parla, la narrativa d’esquerres d'alguns Estats (especialment, els nord-europeus). És, el ciutadà, un liberal, si vol un futur sostenible, i, un enfrontament, amb el canvi climàtic? Coneixem la resposta: els polítics liberals seuen molt enrere a les seves cadires quan es tracta de política climàtica.

Però, en realitat, l’única cosa que prioritza el ciutadà liberal ideal, és la despolitització. Reducció dels impostos, per poder desfer-se de les polítiques regnants? És clar. Llibertat per comprar un cotxe contaminant? És difícil, imaginar, al ciutadà liberal com un actor, políticament, actiu. En definitiva, l'únic, que el ciutadà liberal, desitja, és alliberar-se de la política!

Potser, no és així, com se senten la majoria dels liberals, al món real. Però, malauradament, "No hem d'interferir en aquest tema del clima" ha estat el mantra entre els polítics liberals durant molts anys. 

Així doncs, al ciutadà liberal (ideal), li costa molt ser polític, perquè deuria, poques vegades, el polític, ser pel seu propi benefici, sinó pel benefici de tota la societat; una paraula, que molts liberals han negat des que la Margaret Thatcher va enderrocar la idea de societat com a part de la seva plataforma neoliberal, als anys 80.

Generació Thunberg

Els liberals, tenen, es podria dir, una mena d'instint de rasa, quan es tracta de desenterrar els valors bàsics liberals. És per això, que, de sobte, se'ls sent parlar de solidaritat i d’ideals conservadors. Saben, que les idees liberals, han de significar projectes polítics. La Greta Thunberg ho sap, perquè ella mateixa és, una mena, de ciutadà liberal, tot i que, feta d'una altra pasta. La Greta és del tipus de ciutadà, que puja, per els seus propis mèrits, i, obté, beneficis (socials, personals?, només, el temps ens ho dirà!, esperem que ambdós).

La Greta Thunberg, inspira, a milers de joves de tot el món a treballar dur per aconseguir objectius polítics, utilitzant, la seva veu com a individus i, pressionant, a les autoritats. Són, els principis bàsics del liberalisme, els que veiem, que desenvolupen a nivell mundial. Però, La Thunberg, no es deixa empènyer, totalment, a dins de la caixa apolítica, que és el liberalisme modern. A tots, ens agradaria, que els liberals s’adonessin que els seus ideals poden ser motivació per a l’acció política i per a lluitar per un futur sostenible, i no, només, ideals que reforcin el seu guany personal.

 

Thunberg, la jove activista que va sorgir del fred

 

Autofiktion. Fronteres trencades entre art i realitat.

Autoficció -Autofiktion

 

Fronteres trencades entre art i realitat.

 

Imagineu-vos que escriviu una història curta, o un poema sobre vosaltres mateixos. Llavors, de què escriuríeu? I, on és el límit del que es pot escriure? Treballar amb l'autoficció, és tot un challenge, un gènere literari, on ficció i realitat es barregen.  

Autoficció -Autofiktion

El gènere d'autoficció va ser utilitzat per primera vegada a l'obra: Fils (1977) pel francès Serge Doubrovsky es.wikipedia.org/wiki/Serge_Doubrovsky i, com el seu nom indica, es caracteritza per combinar el fictici i l'autobiogràfic. Aquesta recopilació va ser inèdita el 1977, quan en aquella època hi havia una tradició en els cercles literaris de seguir la línia divisòria entre autobiografia i ficció d'en Philippe Lejeune. Des de llavors, ens hem ofegat en l’autoficció i, per tant, ja no és nou ni inaudit barrejar ficció i autobiografia. D’altra banda, s’ha tornat força habitual. Tot i que, l’autoficció, és un gènere molt comú actualment, no vol dir que s’hagi tornat menys problemàtic. Avui, i, anys després, encara crea un gran enrenou entre lectors i crítics quan la ficció i la realitat es barregen.

Regles del joc

Inspiració i frustració (autoficció nòrdica)

No és, de cap manera, una casualitat que hi hagi la tradició de separar l’espai de la realitat i l’espai de la ficció. Aquesta separació té diversos propòsits.

En primer lloc, ajuda tant el lector com l’autor a formar una imatge clara del que es pot determinar com a art. L’art es defineix i es determina, d’acord amb la tradició, en la trobada amb allò que limita amb l’art, cosa que significa que l’art s’ha de delimitar en un marc que difereix decisivament del que es troba fora del marc. Allò que hi ha al marc i allò que està fora del marc ha de diferir necessàriament entre si, per exemple mitjançant els termes ficció versus realitat. Això, és necessari perquè l’art mantingui la seva subsistència? Ha de ser l'art necessàriament fictici i decisivament diferent de la realitat que gira al voltant de l'art?

En segon lloc, aquesta separació sembla ser una necessitat buscada pel lector. El lector insisteix en obtenir més claredat sobre si una obra determinada reflecteix la realitat o es pot descriure com a pura ficció. Aquesta necessitat de certesa està relacionada amb el fet que el lector ha de tenir clara la relació que ha d’establir amb l’obra i, per tant, què s’ha d’invertir en l’obra?

La lectura, es pot considerar com una aliança "inofensiva" i imaginativa en què tant el lector com l’autor en un cobejós acte de reflexió es poden redimir; precisament, perquè la premissa és/era? que el que es llegeix i s’escriu és només ficció? I amb l'aparició del genere literari: Autoficció, el lector s’ha de preparar per adoptar una posició moral i distant en la trobada amb una vida realment viscuda!? Hauria, el lector, d’actuar com a co-jugador o observador, participant? És la realitat molt o poc interessant?

L’autoficció se situa entre l’autobiografia tradicional i la novel·la. El material de les novel·les està extret de la vida quotidiana i la vida privada és una part important de bona part de la nova literatura. En Karl Ove Knausgård L'Estel de l'Alba. Llibres del nord enllà s'inspira en l'obra mestra d'en Marcel Proust À la recherche du temps perdu, on el personatge principal, també, es diu Marcel. En l'autoficció, el protagonista de l’obra sol compartir el nom amb la persona de la realitat i la novel·la sol descriure un període de la vida de l’autor. Hi ha un joc entre identitat i realitat, qui és qui? i les descripcions a les novel·les corresponen a la realitat i, cóm?

Helsingør Biblioteket khelsbib.dk

L’autoficció es va estendre per primera vegada als països nòrdics amb el Knausgård i els seus llibres Min Kamp (La Meva Lluita), que van donar un impuls al gènere, i el va fer popular. Potser perquè l’autoficció proporciona un terreny fèrtil per a diferents anàlisis i especulacions. En qualsevol cas, l’autoficció és un dels gèneres més debatuts i dels que es parla més, els últims anys, als mitjans. Quan és una autoficció i quan no? Els límits es difuminen i hi es troben innombrables exemples de novel·les que que es mouen entre la ficció i la realitat. Per exemple: La Vigdis Hjort, amb la seva novel·la Arv og miljø  (Herència i ambient), llibre que recentment he deborat, es podria dir, i que, m'ha tocat! i, amb De urolige (Els inquiets) de la Linn Ullmann, van, i, continuen creant debat. 

Linn Ullmann (Els Inquiets)

L’autoficció tracta, bàsicament, de persones vives i esdeveniments reals. Si heu de definir el gènere amb precisió, és una novel·la on hi ha particularitats entre l'autor, el narrador i els personatges principals. Això vol dir que una novel·la d’autoficció pot ser molt autobiogràfica o/i alhora molt fictícia; això, significa, que moltes de les obres que s'anomenem d'autoficció, en realitat, no ho són en absolut.

El autors de les novel·les d'autoficció repeteixen, com un mantra: "El meu art és més important que jo mateix!" I com es detecta una obra d’autoficció? És un gènere mixt, o un híbrid?, on ficció i realitat es barregen, on? apareixen, els dilemes ètics, quan un escriu sobre un mateix i els altres. 

Vigdis Hjort (L'Herència)

A Noruega, saben alguna cosa especial sobre literatura i, a Dinamarca els lectors la devoren/em, els encanta la ficció i l'autoficció, sobretot, la noruega. Els prestataris i els lectors fan cua a les biblioteques per demanar prestat les darreres novel·les noruegues i, a les llibreries, les prestatgeries es buiden ràpidament. Perquè hi ha molts bons títols procedents de Noruega, d’alta qualitat. Però, per què hi ha tants bons escriptors al país veí i per què continuen apareixent nous talents?

A l'article: "Darrere de la literatura noruega", l'Oliver Møystad, parla del pla especial de suport (económic, i de promoció) i l'acord de contractació a Noruega, que al seu parer (i al meu, també) té una gran part del crèdit per la qualitat de la literatura publicada a Noruega. El professor Peter Stein Larsen presenta a l'article "Híbrids autobiogràfics", tres obres mestres de l’excel·lent literatura contemporània noruega, on aprofundeix en el que fa que la literatura noruega sigui tan excel·lent. Per descomptat, Noruega també té el seu propi festival del llibre, el Norwegian Literature Festival litteraturfestival.no/en/about-the-festival.

Oktoberbarn (Linda Boström knausgård)

També, veiem els autors noruecs en el punt de mira quan el gran festival internacional de literatura LiteratureXchange litx.dk arrenca a Aarhus cada any al Juny (exceptuant enguany, ja sabeu...). Per exemple a l'ùltim LiteratureXchange d'Århus van acudir, els autors, en Johan Harstad, en Per Petterson es.wikipedia.org/wiki/Per_Petterson i la Linn Ullmann, juntament, amb diversos altres grans noms internacionals. També, al NORD - Festival de literatura nòrdica helsbib.dk/NORD, que des de Elsinore, invita noms com són la Vigdis Hjorth (Er mor død) i en Lars Saabye Christensen, o altres escriptors re-coneguts. Llegiu més informació sobre el festival a nordfestival.dk o, a eReolen.dk, on es poden trobar inspiració per a títols noruecs que es poden llegir o escoltar.  

NORD és un festival que té com a objectiu fer visible la diversitat nòrdica i el parentiu nòrdic mitjançant un enfocament literari

helsingoer.ddbcms.dk/node/373

L’autoficció planteja, per tant, la qüestió de si les concessions fetes en nom de la ficció poden tenir conseqüències legals per als implicats (el llibre de la Vigdis Hjort, arv og miljø, va moure i remoure polemica, tan al nucli familiar de l'autora, com a tota Noruega). Una altra qüestió que sorgeix a la continuació del gènere és la naturalesa poc ètica d’utilitzar les històries de vida d’altres persones com a trama en una novel·la.

L’autoficció juga, doncs, amb la curiositat i les nocions de l’autor que hi ha darrere de la identitat i les similituds de l’obra amb el personatge principal i/o el narrador. Alguns creuen que tota la literatura és autoficció, ja que un autor sempre es basarà en la seva història personal en una producció de ficció, mentre que el professor de literatura, en Hans Hauge, distingeix entre autoficció i ficció.

Ficció i/o llibertat; pot ser difícil, com a lector, ignorar el contingut autobiogràfic i no vincular el contingut de les novel·les amb la identitat i la vida de l'autor. Tanmateix, també, es podria capgirar el tema i dir que s’hauria de plantejar deixar de banda la idea que no s’hauria d’enllaçar autor i contingut i, més aviat, mirar com un lector (potser sempre) ho fa de totes maneres. Per descomptat, la nostra lectura, de novel·les, pot estar motivada per una curiositat bàsica, per saber si els esdeveniments, són certs o no. És una força motriu totalment legítima en la lectura de textos ficticis que fan servir o coquetegen amb l’autobiogràfic. Però, si volem fer-ne una lectura, matisada, ens hauríem d’inclinar més cap a la qüestió del perquè i de cóm el text utilitza l’autobiogràfic, com a part de la seva afirmació literària.

Autobiografies, memòries, diaris i col·leccions de cartes són alguns dels gèneres que, com l’autoficció, es troben a la frontera entre la fantasia i el fet. Per exemple: la trilogia de l'autor noruec, en Tomas Espedal en.wikipedia.org/wiki/Tomas_Espedal "Biografia, Diari, Cartes" (1999, 2003, 2005) tracta sobre el dolor, l'escriptura i l'amor, escrits, en una prosa lírica, que apareix, com una mena de teràpia. Igual que en Knausgård, l'Espedal assigna un lloc central a les descripcions de la vida quotidiana i a les seves rutines banals i trivials.

 

L’autoficció s’ha estès especialment, a Dinamarca, després del canvi de mil·lenni; però, des de que la Leonora Christina Ulfeldt es.wikipedia.org/wiki/Leonora_Christina_Ulfeldt va escriure "Jammersminde" a finals del segle XVII, la història personal ha tingut veu en la literatura danesa. A França, alguns escriptors escriuen ara l’anomenada “exo-ficció”, que com a protesta contra l’autoficció tracta d’una persona diferent de l’autor.